Relats d'en Ricky Merci

Trucada d’un nen d’11 anys, a la seva mare:

“Avui m’he comprat la samarreta de Milà, Me l’he provat i ja me la he deixat posada. Desprès hem anat a la platja amb el papa, hem estat jugant un ratu a pilota, em feia gracia el “pooiiing!” que fa, és de plàstic i està buida per dins. La xutava i veia com el vent la movia però pensava que era jo, el número 10 de l'Milan, en Gullit, qui li donava uns efectes que no es podria parar ni en Benji Price.

Buf, m’ha costat tant decidir, perquè hi havia tantes samarretes! M’agrada el negre i el vermell junts, quan faig quadrícules sempre les faig negres i vermelles. Els retoladors negres es gasten de seguida, no hi ha dret! I el nom...Sonava molt bé. Tots sonaven bé! Mathäus, Stoikov, Van Basten, Koeman, fins i tot Smeichel, que és un porter.

(...)

La platja quasi bé estava deserta, és abril i bufa el vent fred. Hi havia nòvios que s’abraçaven, algun home que pescava i dos avis que caminaven m’han passat la pilota. Després hem estat sota les barques, llegint un còmic dels Invencibles, era el capítol de “La revelion de las Plantas”, on els invencibles han de guanyar a la Mongetera Gegant. De cop i volta, estàvem amb ells, ajudant-los, allà clavant estaques a la base de la Mongetera Gegant, com un súper-heroi més. Al final hem guanyat i m’han felicitat tots 5, ha sigut genial, m’ho he passat molt bé.
...
Bé mama, diu el papa que pengi que val molts diners trucar des d’una cabina. Fins la setmana que ve. Un petonas.”

P.D.- D'aquí tretze anys, escriuré entre llàgrimes, algun relat recordant que un mes d'abril de 1993, vam ser invencibles.

La Tafanera | del.icio.us