Relats d'en Ricky Merci

Ja n’estava fins al cap de munt. Diumenge rere diumenge, sempre es repetia la mateixa història. Era igual que sortís a les quatre que a les sis que a les vuit. Una inacabable cua de cotxes al davant li impedia circular amb la fluïdesa que a ell li agradaria.

Arrapat al volant, amb les dents serrades, no parava de rondinar, remugar i en alguna ocasió blasfemar ferotgement.

(...)

-Si des de aquí fins a casa no hi ha cap semàfor, cap stop, cap rotonda, cap cruïlla, qui és el responsable d’aquesta cua? Algú ha de ser el primer !!!– es preguntava angoixat una vegada i una altra.

Finalment a finals d’estiu, estant submergit en plena operació tornada, va trobar la solució definitiva a la seva ràbia:
Va conduir durant cent seixanta quilòmetres a trenta per hora. Va trigar el mateix que cada diumenge per arribar a casa, però almenys aquell dia, ell va ser el primer de la cua.

- Venjança !!! – anava cridant, mentre mirava la filera de llums que el seguien pel retrovisor – Venjança !!!

La Tafanera | del.icio.us