Relats d'en Ricky Merci

Noto com s’escorre el temps entre els meves mans, ara que son les cinc del mati. Ja tinc una dada clara: Tot el que he vist fer al temps, en la distància que va d’ahir a avui.

No és per tant aquest, el moment de marxar. Un punt teòric llunyà, és un punt de l’agenda de butxaca.
El temps està comptat, no en queda ni una engruna lliure. Hi ha una pressa incongruent, inconscient, per deixar-ho tot lligat.

(...)

Potser la vida ens donarà un respir fins a l’avorriment, però no cal fiar-se’n, és un temps rigorós, prefixat per mil•lennis d’experiència.
Qui ens donarà descans en aquesta boja, inútil i estressant carrera?

De sobte un gran frè, força a detenir el rellotge. Tens un dilema, ‘el dilema del ciclista cansat’, que pedaleja fins a l’extenuació, però que no gosa deixar de pedalar.
Potser no n’hi ha per tant i si poses un peu a terra, segueixes vivint, a un altre ritme segur, però poden gaudir de cadascun dels metres de la vida.

Tot adquireix coherència. Soluciones problemes que creies impossibles. Poses en ordre tot allò que creies desordenat.

Parar-se significa atrevir-se a parar, baixar de la bici, caminar amb ella pel camí, i atrevir-se a pensar, que en aquest moment, pots morir malgrat que sembli contradictori.

La Tafanera | del.icio.us