Relats d'en Ricky Merci

El jove dibuixant, es dirigia cap a la via del tren, quan de sobte va començar a tronar, i després de caure les primeres gotes es va refugiar sota un pont. Va seure al terra i es va fumar un cigarret escoltant l’evolució de la pluja d’estiu.

El noi volia arribar a la casa dels cavalls que hi havia per darrera d’aquesta via,..., i sempre que hi anava, abans de creuar, primer posava una moneda sobre un dels carrils perquè quan passés un tren l’aixafés i així poder formular un desig. Després la recollia i s’acostava a dibuixar els cavalls.  (...)

Aquell dia va anar per a fer, exactament, el mateix. Què demanaria aquesta vegada? ... potser... poder escriure una novel•la. El ella, exposaria el seu pensament, únic i irrepetible. ... Que podria ser, la complexitat d’escollir cadascú el seu propi destí.

Resulta que plovia molt, massa, i es va entretenir dins del pont. Va anotar una sèrie de paraules inconnexes entre elles, i van aparèixer els següents mots: pont, via, moneda i cavalls.
Quan es va aturar la pluja va anar cap a la via, va posar una moneda sobre un carril i va esperar que arribés un tren. Al cap de deu minuts va passar-ne un, però va tenir la mala sort, de no trobar la moneda que havia posat. Era evident que es tractava d’un senyal, el desig mai es compliria, i a més a més, hi havia una relació molt lògica amb el fet; A la llibreta faltava la paraula desig, perquè dibuixar els cavalls només era una excusa.

Potser no faci falta escriure mai una novel•la, perquè la vida ja s’encarrega d’escriure’ns a nosaltres.

La Tafanera | del.icio.us