Relats d'en Ricky Merci

Ara que s’acosta Nadal, que millor que una reflexió sobre l’amistat i tota la llum que ens il•lumina, per aquesta època.

Som espurnes...

Som com petites espurnes, que brillem per nosaltres mateixes.
Avancem sols, sense companyia, nosaltres som qui il•luminem, constantment el nostre camí, sovint, per això, també som qui ens fem ombra...

Arriba un punt, en el que el camí es fa fosc, no és prou clar per seguir sols, necessitem la llum dels altres. Ens cal trobar altres espurnes. En el nostre camí, ens cal llum, per no caure, per veure el nostre fracàs, per veure l’esperança dins de l’impossible.

Es necessari, que la llum de les espurnes que ens acompanyin, no deixin de brillar, tant per elles mateixes com per nosaltres.
Està clar, que som espurnes amb autonomia, i tenim decisió pròpia, però mai hem de rebutjar la llum d’altres espurnes, que com nosaltres ens necessiten.
Així, unint esforços, sempre serem més, brillarem més i junts.
I en els mals moments, quan som espurnes insignificants per nosaltres mateixos, intermitents en el dia i en la nit, sense trobar cap camí per il•luminar,... ens cal buscar i trobar la llum dels altres.
Caminant per la vida, com a espurnes solitàries, no seriem res.

La Tafanera | del.icio.us