Relats d'en Ricky Merci

Els 2 grups seguiren direccions oposades, en el seu camí, i en la seva vida. Uns, en Roling i la Vicky, per a dedicar-se un a l’altre, per estimar-se de per vida i per a morir junts quan arribés el moment. I els altres, seguiren en direcció en busca del pare d’en Papyrus, que seguia treballant com un negre en el camp de refugiats on havien anat a parar, desprès de quedar-se sense casa, per culpa d’una riuada.

(...)

Als 2 dies arribaren al camp de refugiats.
Allà regnava la desolació, centenars de famílies destrossades per la separació. Dures jornades laborals per poder importar el menjar per a les famílies refugiades.
Al veure aquell indret, els 3 joves es varen quedar atonits. Mai havien vist tanta desgracia junta Aquell era el pitjor dels camps de refugiats per on havien passat. No tenien ni aigua potable (era tota salada).
-Però com podeu viure aquí?- Preguntà en Papyrus.
-Doncs, no tenim cap lloc millor, i tot el que guanyem s’ho queda l’alcalde, per pagar-ho tot.- Respongué la Margalida.

L’alcalde es deia Fidel Dolç-At, i era un dels “T-Cinco”. Els 5 grans mangantes dels mars.
-Hem de fer algu! No us podeu quedar aquí! En el nostre camí em vist indrets preciosos on podríem començar una nova vida, amb una nova colònia, i millors condicions.- Comentà exaltat en Papyrus.
-No! No! Nosaltres, Papyrus, ja som massa grans i estem massa cansats com per començar res de nou. Pel temps que ens queda de vida... aquí com a mínim, ens donen el sostre i no hem de buscar menjar.-
Aquella conformitat i indiferència, per part de la família Flex, encengueren els focs rebels que portaven els 3 joves animalons.
-No!! No pot ser!! Nosaltres us ajudarem!!- exclamà la Chirly indignada.
Mentre es dirigien a la fabrica de banyadors on treballava el pare d’en Papyrus, els 3 amics anaven rumiant com enderrocar el regim dictatorial/comunista d’en Fidel Dolç-At. (...) Necessitarien armes o quelcom contundent per a realitzar un cop d’estat com cal i alliberar a totes aquelles famílies.
En Tobi va observar que hi havia molts de xiclets enganxats a terra i boletes de paper de wàter per allà rodolant, però amb això no serien capaços d’intimidar a ningú, o... potser si!?!
-Oh!! Ja ho tinc!! - Exclamà en Tobi tot orgullós -Jo de petit veia en Mc.Giver i aquell home ho solucionava tot amb xiclets. (...) Aquí us donen Durada per menjar, o que?- Preguntà dirigint-se a la Margalida
-Doncs si, demà per dinar tenim Durada a la Sal.- respongué la Margalida
-Doncs hem de aconseguir que tothom es guardi les espines de la durada, a les butxaques, i nosaltres anirem a recollir xiclets de terra.- I així es repartiren per a realitzar cadascú la seva tasca.
(...) I a l’endemà, a l’hora de la migdiada, desprès de dinar, es reuniren tots a l’església. Tots portaven les butxaques plenes d’espines. Començaren a descarregar-les i a separar-les en 2 grups. En Tobi encarregà al pastisser del camp que amacés tots els xiclets recollits, com si fos massa de pa. Un cop estaven tots tovets, van ficar-se a muntar tot un arsenal, d’espases, javelines i una escala, unint les espines amb els xiclets. (...) A les 2 hores ja estaven tots armats i preparats per atacar la seu de l’ajuntament. (...) Es separaren en 4 grups (...) Les 6 era la hora clau per entrar i prendre posició dels escons. I així es va complir. Amb la primera campanada, tots entraren en acció. Uns entraren per les finestres, uns altres per la porta de darrera (la de la radio), uns quant cremaren contenidors per a distreure la policia, i el 4 grup encapçalat per el calamaret Tobi, enderrocaren la porta principal i entraren al despatx de l’alcalde. (...)

[Capítol següent]

La Tafanera | del.icio.us