Relats d'en Ricky Merci

Desprès de construir tot un armament amb les espines de les durades, que havien dinat aquell migdia, unides amb els xiclets recollits de terra, estaven llestos per accedir al interior de l’ajuntament i enderrocar el regim d’en Fidel Dolç-at.
En Tobi i en Papyrus eren els encarregats d’entrar per la porta principal i accedir al despatx de l’alcalde.
//toc toc//
-Qui sou? Que voleu? No podeu entrar aquí!!!- Cridà tot neguitós en Dolç-at.

(...)

-Som de la Màfia siciliana- entonà en Papyrus, amenaçant amb una espina el coll de l’alcalde. -Hem estat cridats per alliberar la colònia Flex, del teu regim d’esclavitud. O els deixes marxar o t’arrancaré les escates una a una.-
El ferotge dictador estava acollonit. Mai s’hagués imaginat que una colla de peixos torturats acabarien trucant a la Màfia siciliana. (...) Intentà apretar el boto vermell de seguretat però la Chirly, aparegué com una gamba escorredissa, i li impedí, clavant-li un escuradents a l’aleta, i aquest quedà immòbil, clavat a la taula.
Realment, aquells 4 peixets, inofensius a simple vista, semblaven membres de la màfia, sense por, amb la seguretat que els donava estar convençuts del que estaven fent. Tots els entrebancs que havien tingut durant els mesos anteriors, els havia fet créixer i creure’s que eren capaços de superar qualsevol situació.

En Dolç-at seguia allà, clavat a la taula, mentre en Tobi el convencia del mal que havia estat impartint sobre una pobre colònia de peixos que només buscaven refugi i menjar.
Atordit per aquesta situació, i sense cap més opció que acceptar les peticions dels joves peixos, abdicà dels seus poders.
Aprofitant la ràdio local, difongueren la noticia. Tots els peixos al sentir-la, deixaren immediatament la seva feina i es dirigiren cap a la porta principal. Aquells instants inicials semblaren el Nus de la Trinitat en hora punta. Desenes de peixos carregats amb les poques pertinences que els hi quedaven, s’amuntegaven a la sortida anhelant una llibertat que se’ls hi havia esta vetada, durant massa temps.

La família Flex, s’esperaren fins al dia següent a sortir. Primer havien d’agafar forces i descansar, ja que el nou futur que se’ls hi acostava, no semblava que fos fàcil.
Una altra mudança se’ls hi venia a sobre, però ara encara no sabien quin seria el seu destí. Els pares d’en Papyrus, no ho veien del tot clar. Ja estaven cansats de anar d’aquí cap allà, arreu dels mars, sense un lloc estable com per a morir amb tranquil•litat, però els 3 joves animalons, en Papyrus, en Tobi i la Chirly, encara tenien tota una vida per endavant, i ara més que mai les suficients forces i entusiasme, com per a menjar-se els mars i descobrir tot allò que només havien pogut observar en els llibres plastificats de la biblioteca. (...) Tot el temps que durà el sopar, se’l passaren intentant convences uns als altres de que la seva era la millor opció, ... però les posicions de les 2 generacions enfrontades, no semblava que s’acostessin en cap moment.
Decidiren consultar-ho amb el coixí, i deixar la decisió per l’endemà. Potser desprès de dormir una miqueta, tothom veuria les coses més clares.

(...)
Al despertar, en Papyrus observà per la finestra com en Fidel Dolçat abandonava el poblat, i en aquell precís moment se li vingué la genial idea d’okupar la casa de l’alcalde. Allà hi devia tenir tot els luxes, i ara ja segur que no se li passaria pel cap de tornar. (...) Baixà ràpidament cap a la cuina i intentà convèncer als altres de que en aquella gran casa hi podrien fer de tot, i que els seus pares estarien com a reis fins al final dels seus dies.
I així ho van fer. Aquell mateix dia entraren a okupar la Gran Casa de la colònia, i aquella mateixa nit ja hi van poder dormir.

Als 3 dies, al camp de refugiats ja no hi quedava gairebé ningú. Allò semblava un poblat abandonat al mig de les muntanyes. Les poques famílies que decidiren quedar-se, també entraren a okupar la Casa Gran i es creà una gran comuna hippie, que a dia d’avui encara podeu trobar al mig del mar, allà on les corrents et transporten si et deixes caure, allà on la vida no és res més que la satisfacció de sentir-se agust amb el que fas, allà on el present és per disfrutar-lo.(...)

Diuen les males llengües que el 3 joves animalons, se’ls ha vist arreu dels mars. Des de les illes gregues, fins a les costes d’Australia (passant per Noruega i l’Argentina).

I... l’altre dia, remenant per l’estant de la biblioteca els meus ulls van recaure en el llom d’un llibre. “La Veritable Historia d’en Papyrus, el peix que un dia es va perdre, però que va trobar-se amb la vida”.

En Papyrus havia editat una autobiografia, en el que narrava les seves aventures en els seus primers anys de vida. Aventures que havia viscut al costat dels seus millors amics, en les que havia après a lluitar per la vida, en les que havia assimilat que un dolor tan intens com pot ser perdre els pares, suposaria una recompensa tan gran.

No vaig poguer evitar llegir la ultima frase, del darrer capítol, que deia:

Papyrus Flex.

La Tafanera | del.icio.us