Benvinguts al mon dels relats d'en Ricky Merci, on hi trobaràs un seguit de textes que intenten mostrar la cara més oculta de la personalitat humana.

Molts d'aquests textos han estat produïts per a ser emesos, mitjansan les ones de Ràdio Canet, en el programa Diskulpin Les Molèsties.
[www.dlmradio.tk]

---------------------------------------------------------------

Els textos, en aquest bloc, estan separats per les categories:

També hi he anat penjant els muntatges de video, que trobareu al Youtube, amb un recull dels records per compartir.
A més, també hi trobareu alguns reculls de fotos.

Edicions destacables:

---------------------------------------------------------------

Per si voleu relaxar-vos, aquí he penjat un recull de fotografies de algunes de les possibles i múltiples cares del Sol.

"Per a prendre's un moment de descans dins aquesta estressant carrera".

[ENTRAR]

Comments

Comments

Comments

En cadascun dels 20 capítols, s'intenta crear un àmbit de reflexió, per arribar a la conclusió de que les dificultats i entrebancs que ens puguem trobar al llarg del camí de la vida, no son res més que petites proves, que la mà poderosa del Destí ens interposa per a un engrandiment personal.

“La Veritable Historia d’en Papyrus” tot i estar ubicada sota l’aigua marina, diverses són les referències i similituds a la vida humana, portades a terme a la superfície terrestre, però alhora tota semblança a la realitat, només és pura coincidència.”

[Primer Capítol]

Comments

Desprès de construir tot un armament amb les espines de les durades, que havien dinat aquell migdia, unides amb els xiclets recollits de terra, estaven llestos per accedir al interior de l’ajuntament i enderrocar el regim d’en Fidel Dolç-at.
En Tobi i en Papyrus eren els encarregats d’entrar per la porta principal i accedir al despatx de l’alcalde.
//toc toc//
-Qui sou? Que voleu? No podeu entrar aquí!!!- Cridà tot neguitós en Dolç-at.

(...)

-Som de la Màfia siciliana- entonà en Papyrus, amenaçant amb una espina el coll de l’alcalde. -Hem estat cridats per alliberar la colònia Flex, del teu regim d’esclavitud. O els deixes marxar o t’arrancaré les escates una a una.-
El ferotge dictador estava acollonit. Mai s’hagués imaginat que una colla de peixos torturats acabarien trucant a la Màfia siciliana. (...) Intentà apretar el boto vermell de seguretat però la Chirly, aparegué com una gamba escorredissa, i li impedí, clavant-li un escuradents a l’aleta, i aquest quedà immòbil, clavat a la taula.
Realment, aquells 4 peixets, inofensius a simple vista, semblaven membres de la màfia, sense por, amb la seguretat que els donava estar convençuts del que estaven fent. Tots els entrebancs que havien tingut durant els mesos anteriors, els havia fet créixer i creure’s que eren capaços de superar qualsevol situació.

En Dolç-at seguia allà, clavat a la taula, mentre en Tobi el convencia del mal que havia estat impartint sobre una pobre colònia de peixos que només buscaven refugi i menjar.
Atordit per aquesta situació, i sense cap més opció que acceptar les peticions dels joves peixos, abdicà dels seus poders.
Aprofitant la ràdio local, difongueren la noticia. Tots els peixos al sentir-la, deixaren immediatament la seva feina i es dirigiren cap a la porta principal. Aquells instants inicials semblaren el Nus de la Trinitat en hora punta. Desenes de peixos carregats amb les poques pertinences que els hi quedaven, s’amuntegaven a la sortida anhelant una llibertat que se’ls hi havia esta vetada, durant massa temps.

La família Flex, s’esperaren fins al dia següent a sortir. Primer havien d’agafar forces i descansar, ja que el nou futur que se’ls hi acostava, no semblava que fos fàcil.
Una altra mudança se’ls hi venia a sobre, però ara encara no sabien quin seria el seu destí. Els pares d’en Papyrus, no ho veien del tot clar. Ja estaven cansats de anar d’aquí cap allà, arreu dels mars, sense un lloc estable com per a morir amb tranquil•litat, però els 3 joves animalons, en Papyrus, en Tobi i la Chirly, encara tenien tota una vida per endavant, i ara més que mai les suficients forces i entusiasme, com per a menjar-se els mars i descobrir tot allò que només havien pogut observar en els llibres plastificats de la biblioteca. (...) Tot el temps que durà el sopar, se’l passaren intentant convences uns als altres de que la seva era la millor opció, ... però les posicions de les 2 generacions enfrontades, no semblava que s’acostessin en cap moment.
Decidiren consultar-ho amb el coixí, i deixar la decisió per l’endemà. Potser desprès de dormir una miqueta, tothom veuria les coses més clares.

(...)
Al despertar, en Papyrus observà per la finestra com en Fidel Dolçat abandonava el poblat, i en aquell precís moment se li vingué la genial idea d’okupar la casa de l’alcalde. Allà hi devia tenir tot els luxes, i ara ja segur que no se li passaria pel cap de tornar. (...) Baixà ràpidament cap a la cuina i intentà convèncer als altres de que en aquella gran casa hi podrien fer de tot, i que els seus pares estarien com a reis fins al final dels seus dies.
I així ho van fer. Aquell mateix dia entraren a okupar la Gran Casa de la colònia, i aquella mateixa nit ja hi van poder dormir.

Als 3 dies, al camp de refugiats ja no hi quedava gairebé ningú. Allò semblava un poblat abandonat al mig de les muntanyes. Les poques famílies que decidiren quedar-se, també entraren a okupar la Casa Gran i es creà una gran comuna hippie, que a dia d’avui encara podeu trobar al mig del mar, allà on les corrents et transporten si et deixes caure, allà on la vida no és res més que la satisfacció de sentir-se agust amb el que fas, allà on el present és per disfrutar-lo.(...)

Diuen les males llengües que el 3 joves animalons, se’ls ha vist arreu dels mars. Des de les illes gregues, fins a les costes d’Australia (passant per Noruega i l’Argentina).

I... l’altre dia, remenant per l’estant de la biblioteca els meus ulls van recaure en el llom d’un llibre. “La Veritable Historia d’en Papyrus, el peix que un dia es va perdre, però que va trobar-se amb la vida”.

En Papyrus havia editat una autobiografia, en el que narrava les seves aventures en els seus primers anys de vida. Aventures que havia viscut al costat dels seus millors amics, en les que havia après a lluitar per la vida, en les que havia assimilat que un dolor tan intens com pot ser perdre els pares, suposaria una recompensa tan gran.

No vaig poguer evitar llegir la ultima frase, del darrer capítol, que deia:

Papyrus Flex.

Comments

Els 2 grups seguiren direccions oposades, en el seu camí, i en la seva vida. Uns, en Roling i la Vicky, per a dedicar-se un a l’altre, per estimar-se de per vida i per a morir junts quan arribés el moment. I els altres, seguiren en direcció en busca del pare d’en Papyrus, que seguia treballant com un negre en el camp de refugiats on havien anat a parar, desprès de quedar-se sense casa, per culpa d’una riuada.

(...)

Als 2 dies arribaren al camp de refugiats.
Allà regnava la desolació, centenars de famílies destrossades per la separació. Dures jornades laborals per poder importar el menjar per a les famílies refugiades.
Al veure aquell indret, els 3 joves es varen quedar atonits. Mai havien vist tanta desgracia junta Aquell era el pitjor dels camps de refugiats per on havien passat. No tenien ni aigua potable (era tota salada).
-Però com podeu viure aquí?- Preguntà en Papyrus.
-Doncs, no tenim cap lloc millor, i tot el que guanyem s’ho queda l’alcalde, per pagar-ho tot.- Respongué la Margalida.

L’alcalde es deia Fidel Dolç-At, i era un dels “T-Cinco”. Els 5 grans mangantes dels mars.
-Hem de fer algu! No us podeu quedar aquí! En el nostre camí em vist indrets preciosos on podríem començar una nova vida, amb una nova colònia, i millors condicions.- Comentà exaltat en Papyrus.
-No! No! Nosaltres, Papyrus, ja som massa grans i estem massa cansats com per començar res de nou. Pel temps que ens queda de vida... aquí com a mínim, ens donen el sostre i no hem de buscar menjar.-
Aquella conformitat i indiferència, per part de la família Flex, encengueren els focs rebels que portaven els 3 joves animalons.
-No!! No pot ser!! Nosaltres us ajudarem!!- exclamà la Chirly indignada.
Mentre es dirigien a la fabrica de banyadors on treballava el pare d’en Papyrus, els 3 amics anaven rumiant com enderrocar el regim dictatorial/comunista d’en Fidel Dolç-At. (...) Necessitarien armes o quelcom contundent per a realitzar un cop d’estat com cal i alliberar a totes aquelles famílies.
En Tobi va observar que hi havia molts de xiclets enganxats a terra i boletes de paper de wàter per allà rodolant, però amb això no serien capaços d’intimidar a ningú, o... potser si!?!
-Oh!! Ja ho tinc!! - Exclamà en Tobi tot orgullós -Jo de petit veia en Mc.Giver i aquell home ho solucionava tot amb xiclets. (...) Aquí us donen Durada per menjar, o que?- Preguntà dirigint-se a la Margalida
-Doncs si, demà per dinar tenim Durada a la Sal.- respongué la Margalida
-Doncs hem de aconseguir que tothom es guardi les espines de la durada, a les butxaques, i nosaltres anirem a recollir xiclets de terra.- I així es repartiren per a realitzar cadascú la seva tasca.
(...) I a l’endemà, a l’hora de la migdiada, desprès de dinar, es reuniren tots a l’església. Tots portaven les butxaques plenes d’espines. Començaren a descarregar-les i a separar-les en 2 grups. En Tobi encarregà al pastisser del camp que amacés tots els xiclets recollits, com si fos massa de pa. Un cop estaven tots tovets, van ficar-se a muntar tot un arsenal, d’espases, javelines i una escala, unint les espines amb els xiclets. (...) A les 2 hores ja estaven tots armats i preparats per atacar la seu de l’ajuntament. (...) Es separaren en 4 grups (...) Les 6 era la hora clau per entrar i prendre posició dels escons. I així es va complir. Amb la primera campanada, tots entraren en acció. Uns entraren per les finestres, uns altres per la porta de darrera (la de la radio), uns quant cremaren contenidors per a distreure la policia, i el 4 grup encapçalat per el calamaret Tobi, enderrocaren la porta principal i entraren al despatx de l’alcalde. (...)

[Capítol següent]

Comments

Coincidències de la vida, mentre nedaven mediterrani enllà, en Roling es quedà enrederit, mentre en feia un maiet d’amagat, perquè la mare d’en Papyrus no el veies, imagina’t que podria pensar la Margalida!! –“Roling, que t’enporres?”- (...) I en això que al girar una cantonada, en Roling es trobà de morros amb una cavalleta de mar, que li havia fet caure el maiet a terra, però que alhora li era ben coneguda.
-Ets... tu ets...- digué en Roling tot aturdit
-Home Roling, quant de temps! Com has crescut!- Respongué la veu femenina. Aquesta veu li retornà a la memòria moltes de les vivències dels seus anys d’escola. Davant seu tenia la cavalleta de mar que havia estat el seu 1er amor, la Vicky.

(...)

I el que potser no sabeu, és que els cavallets de mar, tenen la peculiaritat de enamorar-se un cop a la vida. Una parelleta de cavallets, un cop es declaren l’amor, ja no es separen mai més, i si un arribés a faltar, l’altre acabaria morint de soledat, o d’avorriment.
I per que us ho explico tot això? Doncs per que allà la tenia, davant seu. Aquella mitja taronja, a la que mai havia pogut declarar-li el seu amor. Aquella cavalleta, que quan feien 2on d’ESO, va marxar amb els seus pares als mars del nord, que eren del “Blue Peace” (com el “Green Peace” però del mar), i estaven en una campanya per salvar les tonyines. (...) Des de llavors en Roling no havia sabut res de res del seu amor.

Ella, la Vicky, quan va fer els 18, va decidir tornar cap al Mediterrani, per buscar una mica de tranquil•litat, però la falta de menjar l’havia fet decidir de tornar amb els seus pares, 2 anys desprès. I de camí de tornada, es troba amb en Roling, -“Coincidència de la vida o el destí que es molt capritxos?”- Es van preguntar, internament, els dos.
El fet de trobar-se allà, en aquella circumstancia, en aquella area de servei perduda al mig del no res, va fer sentir la necessitat als 2 cavallets, de passar el resto de la seva vida junts, un al costat de l’altre, (...), però... i la Comunitat del Retonto? En Roling no volia separar-se d’ells. (...)

La resta de components van tornar enrere, per veure on s’havia quedat en Roling, i al comprovar que estava acompanyat, van entendre que la decisió ja estava pressa. Es conegut arreu dels mars, que els amors més fidels son els que viuen els cavallets de mar. I així va ser. Quan els joves animalons es van acostar, en Roling ja tenia la decisió pressa.
-Bones, mireu us presento a la Vicky.- va dir en Roling -Us he de dir... que... no puc seguir amb vosaltres. He decidit que vull passar la resta de la meva vida al costat de la Vicky. (...) Ja m’ha arribat el moment. M’ha encantat coneixeus i espero que no perdem el contacte, per que sou els millors amics que he tingut i mai us podré oblidar.-
En Roling no va ser capaç de seguir parlant, ja que les llàgrimes li tapaven la boca. La resta dels membres entengueren la seva decisió, tot i que els hi costes acceptar que potser ja no tornarien a veure mai més el Cavallet Roling. (...) Amb ell havien crescut, havien gaudit i havien patit molt, però ... s’acomiadaren, i agafaren direccions oposades.

[Capítol següent]

Comments

La expedició continuava direcció a la segona residencia dels pares del Calamaret Tobi, a Llavaneres, on havien anat a viure desprès d’abandonar el Port d’Arenys.
En Tobi ja els hi havia parlat d’aquesta cova, on anaven a passar les vacances cada estiu. La clàssica cova de ricatxos, de Llavaneres, amb un jardinet molt maco i una piscina. (...) Però al arribar a la porta...
[T] – Oh!!! Deu meu!!! No pot ser!!!

(...)

En Tobi s’estranyà moltíssim de veure una placa diferent a la porta de la cova. En la nova placa hi havia una inscripció amb el nom de “Família Banderas”. No podia ser! Que havia passat amb els pares d’en Tobi? (...) I aquests tal Banderas, que hi feien allà? I qui son? (...)
-No serà aquell famós actor de cinema, que ara s’ha comprat una cova a Llavaneres?- preguntà intrigada la Chirly.
-Ahh! Si en Banderes, el Peix Espasa, en Banderas l’actor aquell.- respongué la Margalida tot ficant-se un pel nerviosa.

Els Banderas, son coneguts arreu dels mars. I, allà estaven, davant la porta (...) i desprès de divagar decidiren tocar el timbre.
//ring//
-Hellow. Que you want?- es sentí per l’intèrfonu.
-Hola, volíem saber, si sabeu algu de la família que vivia aquí abans. Que en sap algu?-
-Oh!! Wait a momento, please!!- respongué la veu femenina de la Melani (la dona del Peix Espasa). La pobre encara no sap parlar català i va una mica perduda. (...) Al pocs minuts va aparèixer per l’entrada en Banderas, ni més ni menys.
-Que quereis? Estaba haciendo la siesta!!!- Emprenyat com una mona, va insinuar que havien comprat aquesta ganga a una família de calamars que emigraven cap als mars del Carib, on la falta de menjar no els tragués el son. (...) Amb aquestes declaracions en Tobi va fer un salt de sorpresa.
-No pot ser!!! Al Carib? Que cabrons!!! I no m’han dit res!!!- Semblava indignat però alhora trist per la possibilitat de no tornar a veure els seus pares mai més.
-Tranquil Tobi, ja veuràs com els tornaràs a veure algun dia.- L’intentava tranquil•litzar en Papyrus.
-Ja s’ho faran!! Quan sigui gran i tingui diners, ja aniré de vacances al Carib- és plantejà en Tobi, però en aquell precís moment se’n adonà, que només es tenia a ell mateix, i als seus amics.

El Peix Espasa va convidar a entrar als 5 amics, a més d’oferir-los una dutxeta i un cafetonet. Els pobres, desprès de tot el que havien passat, feien una pudor que tiraven enrere. (...)
Al cap de 3 hores, van sortir de la cova relluents, perfumats, amb la panxa plena i amb una autògrafs de la Família Banderas. (...) En Tobi tenia clar que ara ja només li quedava la opció d’acompanyar als seus amics, en el que restava de viatge. Es posà les ulleres de sol, i decidí començar una nova vida, ara ja, lluny dels seus pares, per sempre.

La comitiva sortí de Llavaneres i foren en busca del camp de refugiats on estava el pare d’en Papyrus treballant. El camí era llarg i tots tenien clar que també seria dur, però alhora excitant. Semblava que les circumstancies s’estaven associant, per a que la Comunitat del Retonto, no s’acabés de separar encara.

[Capítol següent]

Comments

El primer en abandonar l’expedició va ser el Peix Martell, com sempre tenia un munt de feina acumulada, i en passar pel seu poblat va quedar-se al seu taller.

Sortint del poblat, varen decidir de donar una mica més de volta, per així poder passar per les respectives colònies, de cadascun del animalons. Així s’allargava una miqueta més la Comunitat del Retonto. En el fons el 4 amics no volien separar-se, havien compartit masses sensacions com perquè s’acabés tot tan aviat. Encara els hi quedava mitja vida per davant, però també volien compartir el seu temps amb les famílies que els havien donat la vida. El dubte estava servit.

(...)

La nova Comunitat del Retonto es dirigia cap a la colònia de les gambes don provenia la gambeta Chirly. Allà on va créixer, fins que els seus familiars la van abandonar darrera un lavabo. Ara ja havien passat 4 mesos i s’havia fet una gambeta espavilada i eixerida. Ja no era aquella gamba tonta sense pits, ara la Chirly ja s’havia fet tota una Gamba.
Un cop davant l’entrada de la colònia, la Chirly semblava neguitosa. Volia tornar a veure la seva família, per a poder demostra-los-hi que havia sobreviscut, però no creia que pogués quedar-se allà molt de temps. (...) Així que al arribar a la colònia tot foren alegries i felicitat, a més de la gran sorpresa que s’endugué tothom al tornar a veure a la Gambeta Chirly, nedant per allà, però ... l’alegria durà ben poc.
(...)
-Se que sou la meva família i us estimo- va afirmà la Chirly, mentre es ficava seria.-Ja no us guardo cap rancor per haver-me abandonat, però ara ja he vist molts racons increïbles del mar, i ... vull viure la meva vida, de gamba, lliurement.-
Va fer 2 petons a cadascú i marxà puntualitzant : “Ja us trucaré”. La resta de la Comunitat observaven des de fora i s’asombraren del valor i la saviesa que acumulava aquella jove gamba. (...) La Chirly se’ls mirà i marxaren en silenci.

[Capítol següent]

Comments

Desprès de tantes aventures i de tants quilometres, cap dels 4 joves membres de la nostra particular expedició, s’haguessin imaginat mai, finalitzar la seva recerca a l’estació d’Ocata, però allà estaven. (...)
Un dels 3 peixos que restaven a la bora de la paret amb l’escombra a la mà, detectà la inesperada visita dels 4 amics. (...) Enfocà les ulleres, ... i ....
-Oh!!! Son ells!!! Mireu, mireu!!!-

(...)

No podia ser!, aquesta veu era del Peix Martell, aquell que els havia ajudat a salvar els calamars del Port d’Arenys (en capítols anteriors). ... Però ara, que feia enganxant cartells amb la cara d’en Papyrus? (...) Els 4 joves animalons s’acostaren bora el Peix Martell i la gran sorpresa arribà quan descobriren que estava amb la mare d’en Papyrus i un cosinet d’aquest. La felicitat es plasma en crits, plors i abraçades.
-Oh!! Fill meu!! Quin patiment!! (...)Oy! Com has crescut!! (...) Mira ja t’ha sortit un pel a la barba!!
-Oooo! Jo no volia!! U Sento!! (...) Estic molt bé, que no ho veus!-

El moment que tots estàvem esperant, estava succeint. Tant d’esforç, al final compensat amb la satisfacció de tornar a veure la seva família. (...) Van estar xerrant una estoneta. En Papyrus li explicava, amb orgull, totes les aventures i les coses que havia après en aquests darrers 4 mesos. La mare, la Margalida, no se’n feia creus. El seu petitó s’havia fet gran, i ella no ho havia pogut veure, no havia pogut donar-li els consells que tota mare te guardats pel seu fill. (...) Ara en Papyrus, ja no era aquell fillet que l’havia d’acompanyar a tot arreu i dir-li 40 cops: “-Això NO!!!-”. Ara ja li havia sortit el primer pel a la barba. (...)
(...)
-Però... Peix Martell, com és que estaves ajudant a la mare d’en Papyrus?- Preguntà en Tobi mentre seguien les abraçades.
-Doncs molt fàcil: La Margalida va venir al meu taller a demanar-me a veure si tenia una maquina per a trobar fills perduts. I com que no la tenia acabada vaig decidir acompanyar-la, amb la meva “Cola Water-proft”. És submergible!!!
-Osti! Peix Martell, que fàcil que ho fa tot.- Exclamà en Roling.
-Home, és que quan li vaig dir, a la Margalida, que us coneixia, la dona es va posar a plorar de tal manera que us havíem de trobar com fos.-

La cosa era curiosa: El mateix personatge que havia ajudat als joves animalons a seguir endavant amb la recerca, ara havia ajudat a la família Flex a retrobar-se. Però ... si ara en Papyrus ja havia trobat la seva família, que passarà amb la Comunitat del Retonto? La missió ja està complerta, però l’amistat ha estat molt forta. (...)

[Capítol següent]

Comments

L’aventura continuava, i els 4 joves animalons seguien, sense pausa, amb la recerca dels pares d’en Papyrus, i desprès de recorre la gran majoria dels Camps de Refugiats de les costes Catalanes, es van sorprendre al observar una fotografia d’en Papyrus, enganxada amb cola a una paret, dins un cartell on hi posava: “Es Busca, s’ha perdut el pobre.”
L’esperança va regnar entre els 4 amics. Algú estava buscant en Papyrus. Potser eren els seus pares? Quan temps portava aquell cartell allà? .... afortunadament, ajaguda al costat de la paret, hi havia una llombarda ficant-se una mica morena.

(...)

-Tu, Llombarda!! Que saps qui ha penjat aquest cartell aquí?- preguntà en Papyrus
-Doncs.... no. Ho sento ... Jo només fa unes horetes que m’he assegut aquí sota el cartell. No he vist ningú.- Respongué la llombarda.
La desolació tornava a estar present. La pista havia estat inútil, o potser no....
-Espera, espera. No ha de fer gaire que han enganxar aquest cartell aquí, ja que la cola encara està molla. Porto una estona aquí sota, i em van caient les gotetes de cola sobre el cap. Està molt fresqueta!-
(...)
El fet de pensar que estaven tan a prop, va fer plorar en Papyrus. Feia molt de temps que la sensació d’esperança havia caigut per terra. I amb aquesta nova noticia, el cansament i la desesperació s’havien transformat en energia i il•lusió. Seguiren el rastre dels cartells com a molles de pa. Nedaren nit i dia, sense descans possible, recorrent camins que ja havien fet abans, fins que ... allà, al fons .... ... davant l’estació d’Ocata, ... , observaren 2 figures marines, carregades amb una escombra i un cubell. Estaven davant un mur, enganxant un altre dels cartells. (...) En Papyrus volia començar a nedar ràpid, però es queda immobilitzat, ... allà observant, aquelles dues figures.
(...)

[Capítol següent]

Comments

Cautelosament la Nècora, que s’havia despertat amb tan de soroll, va anar acostant-se i acorralant a les 4 joves víctimes. Les tenia allà immòbils, atemorides... 4 joves animalons, que preveien la seva mort molt a prop, i no tenien cap opció d’escapatòria. (...) Les paraules sabies d’en Roling ja no sortien, amb una nècora no hi ha negociació que possible. (...) La terrible nècora va alçar la pinça per caçar en Roling i ... de cop un poderós tentacle, d’un pop, va aparèixer per darrera, i li agafà la pinça, fent retrocedir la Nècora i deixant lliure el camí de sortida.

(...)

-Va!! Sortiu!! Sortiu!! Que ja la tinc. Ja es meva!!- Era la veu d’en Pop-Lus, aquell pop de la CPUM, la Cuadrilla de Pulpos Unidos del Maresme, aquell que havia estat apunt de rebentar la cara als pobres animalons, capítols enrere. Ara aquest pop, els acabava de salvat la vida. En Pop-Lus havia canviat.
Els 4 companys sortiren escopetejats de la cova, des don sentien els plors de la nècora atemorida per no ser la més poderosa dels mars.
-Gracies Pop-Lus. Ens has salvat d’una bona. Com ens has trobat?- preguntà en Roling.
-Doncs he estat atret a aquesta cova, per la forta pudor a peix podrit que surt d’allà. (...) Ara que encara passem gana, qualsevol deixalla de peix podrit es bona per menjar.-

Ja tornaven a estar en pau. En Roling havia fet que la vida d’en Pop-Lus dones un gir de 180º amb aquelles paraules, i aquest els havia salvat la vida.

Totes aquestes vivències estaven canviant la vida dels 4 amics, i d’aquells que es creuaven en el seu camí. Ara jo no eren uns joves animalons, que sense la presència dels seus pares, acabarien morts o perduts al Fons del Mar. Ara ja havien après que el mar està replet de perills i que fer un pas en fals, significaria, en el millor dels casos, morir ofegat.

Sense proposar-s’ho, els 4 joves animalons havien après a valer-se per si sols. Ja podien trobar quelcom per menjar, quan la gana arribava; Ja sabien trobar un lloc on refugiar-se i on poder dormir, quan arribava el cansament; I sobretot havien après a solucionar qualsevol situació problemàtica, que els hi sorgís d’imprevist, confiant sempre en ells mateixos i en la Sort, aquella que acompanya a tothom que lluita per sobreviure.

[Capítol següent]

Comments

Un cop la boira densa, produïda per les gàbies removent el fons marí, va sedimentar-se, els 3 amics observaren, allà, sota una sola de sabata, la cua immòbil d’un cavallet de mar
-Oh!! És aquí!!! Correu, correu!! - El calamaret Tobi, amb l’ajuda dels seus tentacles, aconseguí aixecar una miqueta la sola de goma (...), el suficient per poder estirar en Roling. Semblava malferit, no podia parlar. Només feia:- Ai.... Ai....-

(...)

Desprès d’examinar-lo, semblava que no tenia res trencat, però tenia uns quants blaus i un parell de tallets. Van decidir posar-li unes tirites, però la idea va fracassar, ja que sota l’aigua, les tirites es van desenganxar ràpidament. (...) Amb l’ajut dels seus amics, i tot coixejant una mica, en Roling va aconseguir aixecar-se. (...) Decidiren anar al veterinari per a realitzar-li unes proves a en Roling i així estar segurs de que no s’havia trencat res.

El reconeixement i les radiografies van ser positives. El cavallet Roling havia tingut molta sort, la majoria de víctimes de les gàbies que tornen a l’aigua, queden marcades físicament o algunes psicològicament, fins i tot.

El cavallet Roling no era capaç de nedar molt ràpid, degut a les ferides, i varen decidir deixar-se portar per la corrent, per arribar al camps de refugiats d’Ocata, però una mica més i arriben al Garraf. La corrent era tan forat que la Chirly s’estava despentinant, i van decidir parar i refugiar-se dins una cova. (...) El que no sabien els 4 intrèpids aventurers, és que mai has d’entrar a la cova de ningú si no ets conegut, ja que a terra ferma les coves estan habitades per llops, o ossos o ratpenats,..., però al fons del mar, a les coves hi viuen les Nècores. Els animals més malignes i perversos dels mars, ..., i aquesta cova, evidentment, no n’era menys.
Aquesta estava habitada per una Nècora més gran que els 4 animalons junts, però sort aquesta estava dormida i en un principi no es percatà de la visita inesperada. Els 4 joves animalons marins tampoc se’n adonaren que corrien un greu perill. Ara, això si! Notaven una forta pudor a descompost i començaren a debatre don podia provenir.
-Oh!! Quina pudor!! Has estat tu, Roling? Que ja no t’aguantes ni els pets!!!- Va preguntar en Papyrus.
-No!!, jo no soc, fa dies que no menjo res.- Respongué en Roling mentre intentava recordar quin va ser el darrer àpat, que va poder degustar. -Em sembla que ve d’aquest racó. A veure, algú té un llumí?
La resposta era evident. Ningú portava llumins al sota l’aigua, ja que un cop molls ja jo engeguen.

Es van acostar al racó podrit. Observaren una pila de deixalles de peixos i altres restes d’animalons, allà apilonats, en aquell racó desprenent aquella forta pudor.
-Oh! Deu meu!! Això és un genocidi!! - Exclamà la Chirly, amb el dolor als llavis.
-No... Això va ser el meu sopar...- es va sentir de fons- I vosaltres sereu el meu esmorzar.-
Don provenia aquella misteriosa veu?

[Capítol següent]

Comments

Som espurnes...

Som com petites espurnes, que brillem per nosaltres mateixes.
Avancem sols, sense companyia, nosaltres som qui il•luminem, constantment el nostre camí, sovint, per això, també som qui ens fem ombra...

Arriba un punt, en el que el camí es fa fosc, no és prou clar per seguir sols, necessitem la llum dels altres. Ens cal trobar altres espurnes. En el nostre camí, ens cal llum, per no caure, per veure el nostre fracàs, per veure l’esperança dins de l’impossible.

Es necessari, que la llum de les espurnes que ens acompanyin, no deixin de brillar, tant per elles mateixes com per nosaltres.
Està clar, que som espurnes amb autonomia, i tenim decisió pròpia, però mai hem de rebutjar la llum d’altres espurnes, que com nosaltres ens necessiten.
Així, unint esforços, sempre serem més, brillarem més i junts.
I en els mals moments, quan som espurnes insignificants per nosaltres mateixos, intermitents en el dia i en la nit, sense trobar cap camí per il•luminar,... ens cal buscar i trobar la llum dels altres.
Caminant per la vida, com a espurnes solitàries, no seriem res.

Comments

Una de les terribles gàbies, destructores del fons marí, del vaixell del petxinaire, atrapà al pobre cavallet de mar i l’engolí dins aquella densa polseguera. Uns metres més enllà els 3 animalons veieren com se’l emportaren cap a la superfície.
-Oh!! No pot ser!! S’han emportat en Roling!!! I ara que fem per salvar-lo?!!.-
-No podem deixar que se’l emportin!!!- Cridaren el joves animalons, quan de sobte, una veu amb eco sortí de sota terra
-Tranquils companys marins. A veure: Quin animal és el vostre amic?- va preguntar una vella caracola que restava amagada sota la sorra.
-El nostre amic és un Cavallet de Mar, i es diu Roling.-
-Ah!!! Llavors tranquils!!! Jo, que ja porto molt de temps davant d’aquestes costes, estic acostumbrada a que aquests petxinaires s’emportin els meus companys, ... , i fins i tos a mi m’han pujat 2 cops.- Amb aquestes paraules la vella caracola intentava tranquil•litzar els 3 amics.
-I que hem de fer per salvar-lo?- preguntà en Tobi tot esverat.
-Doncs heu de seguir el vaixell. El veieu? És aquí sobre. (...) Seguiu-lo, ja veureu que d’aquí uns minuts començaran a retornar a l’aigua, tot el que han pescat que no te valor. (...) A nosaltres sempre ens tornen a l’aigua, per que totes sabem que quan et pesquen i t’agafen, has de fer mala cara, ja que les coses lletges no les vol ningú a la llotja del port.-
(...)
I aquelles sàvies paraules es varen tornar realitat. De sobte closques de petxines, animalons malferits, pedres i roques comencen a precipitar-se cap avall. La primera tongada de deixalles quasi els enganxa sota, i van decidir esperar des de una certa distancia la caiguda d’element estranys. (...) Un cop deixaren de caure tot aquell conjunt d’animalons i restes sense cap valor, el rastre era desolador, però havien de donar-se presa en buscar en Tobi, ja que les gàbies tornarien en breu.
Buscaren i buscaren, (...) es separaren per buscar millor, però la polseguera deixada per les gàbies els feia plorar els ulls i no veien res.

[Capítol següent]

Comments

La revelació havia estat definitiva. La situació acabava de donar un gir de 180º (o més). Ara ja no havien de buscar el poblat d’en Papyrus, estava soterrat sota els fangs d’una riuada. Ara havien d’anar en busca dels camps de refugiats, en busca d’uns pares que potser també devien estar preocupats, pel seu pobre fillet.

[Capítol següent]

Comments

-Vosaltres!!! Vosaltres heu alliberat tots els calamars del mar? Sou Vosaltres?! Ens heu arruïnat la vida!!!- Els pops semblaven indignats i els 4 petits animalons no sabien per on els hi venien les hòsties.
-Que dieu? Ells m’han salvat a mi, i a tota la meva família!!!- respongué el calamaret,
-Sou uns merdes!!. Ells són bones persones i vosaltres nomes busqueu brega!!!-
L’excitació regnava en l’ambient. Els Pops eren molts i venien armats.
Els 4 amics restaven recolzats a la paret. Sabien que tenien totes les de perdre,... però de cop en Roling s’indignà, i sense posar-se nerviós digué les paraules sabies...
-Però... a veure, un moment. Que passa?? Parlem-ho!!”- Amb això que els pops confusos, es van començar a tranquil•litzar.
-És que... és que... els calamars... se’ns estan cruspint tot el menjar!!- Argumentà el ‘cabecilla’ dels pops, -Tenim gana i tots els calamars del mar són masses pel mar del Maresme. Ara, quan tenim gana, anem al port i ens donen pinso.-

La cosa estava clara: els Pops tenien gana i el pinso no mola, però... com ho podien arreglar? Ara el mal ja estava fet. Tots els calamars, en el seu camí cap a casa, havien deixat les costes del Maresme sense menjar pels pops.
Els 4 amics, no tenien prous problemes que, ara, havien de solucionar la gana d’uns pops cap-rapats, que no volien cap bé per a ningú.

En Roling fart de nedar i nedar per trobar una casa que semblava que se la havia tragat la terra, es va encarar als pops i els hi va dir:
-Mira tiu!!! No us podem ajudar!! Que us penseu? Que podeu amenaçar-nos i trencar-nos la cara per aconseguir menjar? Doncs va... va... trenqueu-nos la cara!!. (...) Desprès. seguireu tenint gana i a més tindreu 4 enemics. (...) Va!!!, aneu a buscar menjar a un altre lloc, aquí no en trobareu pas.-
Amb aquest petit discurs, els pops varen baixar la mirada, deixaren caure del xibeques buides i les cadenes, i la cara també se’ls hi va caure a terra, de la vergonya d’haver increpat algú que no volia el mal a ningú, que només volien salvar uns pobres animalons de les urpes dels cuiners dels Calamarenys.

[Capítol següent]

Comments

Un cop varen aconseguir obrir un forat prou gros com per a començar a treure els calamars, amb empentes i estirades aconseguiren treure’ls de la gàbia, i tots amb el nas tapat, corregueren cap a la sortida. (...) El Congre Guardià es veié envestit per una manifestació de calamars afamats i amb ganes de sentir-se lliures. Tots fugiren ràpidament en busca de quelcom per menjar, tots menys un. Sort que en tots els grups hi ha algun membre poc espavilat, i el Roling va poder enxampar-lo abans de que fugís. Tots els altres no van donar ni les gracies.
(...)

En Tobi, així es deia el calamar aturat. Els seus pares li van posar Tobi, ja que al dipositar el seu ou sobre unes roques, aquest va començar a rodar muntanya a baix, i quan va néixer, de les hòsties que havia rebut, el pobre ja estava tou.
(...)
-Necessitem la teva ajuda. Ens has d’ajudar a trobar casa meva.- En Papyrus intentava convèncer en Tobi, però aquest encara no havia reaccionat desprès de sortir del port.
-Buenu... i on em portareu?- respongué, tot atordit, el pobre calamaret Tobi.
-No, no!!! Ets tu que ens has de guiar fins al poblat d’en Papyrus.-
-Ahhh... Però jo encara estic molt verd i no se si podré.-

Finalment, desprès de fer-li entendre el que volien, en Tobi va accedir a acompanyar en Papyrus i la resta cap a casa seva. Va pensar que amb la seva família, sempre era l’últim en arribar a tot arreu, i sempre es quedava sense menjar, o amb una mica de sort aconseguia escurar les restes. Potser amb aquestes noves companyies, aconseguiria guanyar quelcom de pes.
Els ja 5 membres de la Comunitat començaren a fer servir el calamar com a GPS, però era massa jove i no sabia distingir les senyals. (...) Van fer voltes i voltes, passant més d’un cop pel mateix lloc, i en aquesta, que sense saber com, van arribar al poblat on vivia el Peix Martell.
-Bé... jo crec que em quedaré aquí. Encara tinc alguns invents pendents i m’estic fent gran per estar donant voltes tontament.- Anuncià l’inventor, acomiadant-se.
- D’acord,(...) Moltes gracies per acompanyar-nos. Sense la teva ajuda, i el detector de calamars, no els haguéssim pogut localitzar mai.- Respongué en Papyrus.

Tot d’un plegat, mentre es despenien a la porta del taller, un fort soroll els eclipsà!! Semblava una manifestació d’animals marins, i donava la impressió de que s’acostaven cap a ells. El Peix Martell sabia qui eren, i decidí entrar dins el taller. Semblava atemorit.
-Aneu amb compte!! Son els de la C.P.U.M., la “Cuadrilla de Pulpos Unidos del Maresme”- Els avisà abans de tancar la porta.

Deu Meu!! Ni més ni menys, tenien davant la C.P.U.M. Que volien?!!. Per que estaven tan enfadats?!!

[Capítol següent]

Comments

-Vaaa!!! Congre!!! Deixa’ns entrar!. Només volem trobar la casa d’aquest pobre peixet- Suplicava en Roling tot i la negativa del Congre.

-Que vols?, un plat de gambes?- Va intervenir la Chirly, -Tinc unes cosinetes que estan prou bones...-
-Home!!! Això sí!!!- Exclamà amb gran felicitat el Congre Gris. Feia molts anys que no veia gambes al Port d’Arenys.
-Doncs espera’t un momentet que envio un SMS.-

(...)

Les cosinetes de la Chirly li devien un favor, i no van dubtar en acceptar el tracte. En escassos 5 minuts havien arribat, i mentre el Congre Guardià estava badant i bavejant, observant a les 4 gambetes mentre ballaven una cançó de la Shakira, els 4 membres entraren sigil•losament dins el port. Es ficaren les mascaretes i a buscar els calamars.

Desprès de fer 3 voltes i no veure res de res (de la merda que hi havia), van decidir engegar les llanternes, i de sobte... una gran gàbia de barrots d’acer inoxidable, mantenia tots els calamars del mar tancats i torturats (ja que els calamars, com els pops, si els pegues, la carn surt més toba), doncs això, que estaven magullats, i darrera uns barrots impossibles de doblegar.

-Me cagu’n re deu!!! M’he deixat les tisores de les ungles.- El Peix Martell s’havia deixat les tisores de les ungles, imagineu-vos com son les ungles d’un peix martell...no hi havia tisores que poguessin tallar-les, i l’inventor boig va dissenyar unes tisores especials per a poder tallar-se les ungles, però no les havia agafat.
-Ostia!! No passa res!!! He portar una llima especial, per si m’he d’esmolar el martell.-

Així que, llima que llima, llima que llima, van començar a fer un forat a la gàbia. Els calamar drogats i magullats, no eren capaços d’ajudar des de l’altre cantó.

Quan se’n van donar compte, ja portaven 2 dies allà serrant.
-Hauria valgut més la pena anar a buscar les Tisores especials a casa teva, senyor Martell.- Va observar en Roling.
-Si que és veritat. El meu taller es troba a només 4 horetes d’aquí. Aquesta aigua contaminada no em deixa pensar- Va respondre, tot disculpant-se, el Peix Martell.

La veritat és que van perdre molt de temps allà llima que llima, i que com sempre es van adonar massa tard de les coses, però aquells 2 dies de supervivència i treballs forçosos dins les aigües del Port d’Arenys, els van ensenyar, que encara que els minuts es facin eterns, val la pena aprofitar-los si estàs convençut del que estàs fent.

[Capítol següent]

Comments